dimecres, 25 de febrer de 2015

Poema del mes

Il·lustració Andrea Calisi


La sonrisa

Vale tan poco una sonrisa
que darla cuesta nada y sí
negarla, mucho. Una sonrisa,
una sonrisa inmerecida, no tiene
precio ni en el cielo ni en la tierra.
Una sonrisa gratuita, pura
como la luz sin la que no podría
vivir, sólo se paga con la muerte.

Poema d’Ernesto Mejía Sánchez

dimarts, 24 de febrer de 2015

178è aniversari del naixement de Rosalía de Castro

178è aniversari del naixement de Rosalía de Castro 
Amb motiu de l'aniversari del naixement de Rosalía de Castro hem pogut gaudir durant el dia d'avui del doodle que podeu veure a dalt. Us adjuntem una breu ressenya biogràfica i un dels seus poemes més coneguts:
 
Rosalía de Castro (Santiago de Compostel·la, 24 de febrer del 1837 - Padrón (la Corunya), 15 de juliol del 1885), fou una poetessa i novel·lista en llengua gallega i castellana. Es tracta de la figura central del rexurdimento de la literatura gallega al segle XIX, autora de Cantares gallegos (1863), obra fundacional d'aquest, ja que és un dels primers llibres enterament escrits en gallec de l'Edat Contemporània.

Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,

muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,

amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!

¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...

Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.

Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.

Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.

Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!

¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.

Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu
lar!

dilluns, 23 de febrer de 2015

La Quaresma



Il·lustració de Cristina Zafra
Si el Carnestoltes popularment és representat com un ninot rodanxó i alegre, la Quaresma és tot el contrari, una vella, alta, antipàtica, esquerpa i amb set cames, una per cada setmana del cicle. Va vestida de negre, porta una bacallà a la mà i un cistell amb verdures. La imatgeria popular no pot ser més clara: la Quaresma és l’enemiga del Carnestoltes, representa la tristesa i el recolliment en contraposició amb la gresca i l’esclat, és l’oració i el dejuni, contra el pecat i la promiscuïtat sexual…

divendres, 20 de febrer de 2015

El proverbi



Il·lustració de Toni Demuro

El libro es fuerza, es valor, es poder, es alimento; antorcha del pensamiento y manantial del amor

Rubén Darío

dimecres, 18 de febrer de 2015

Dimecres cendra (Enterrament de la Sardina)



El dimecres Cendra rep el seu nom de la cerimònia litúrgica que tradicionalment es celebrava aquell dia i on es feia una creu de cendra al front dels fidels. Era l’acte anomenat “memeno, homo”, destinat a recordar a la gent que pols som i en pols ens hem de convertir.

Segons Joan Amades és molt comú en les cultures mediterrànies la crema d’un ninot de palla al que ocasionalment se li atorguen els atributs d’algun polític desafecte o d’un personatge conegut. Aquest personatge simbolitzava l’hivern que estava a punt de deixar-se enrere i l’acte simbolitzava la fi del Carnaval.

En algun indret amb forta tradició teatral també s’escenificava la lectura del testament del personatge que estava a punt d’ésser cremat i es feia una solemne processó per acompanyar el difunt, que moltes vegades era anomenada “Processó de la Bona Mort” o “Processó dels Ossos”.

A Mataró, des del 1987 la Confraria de les Set Setmanes s’encarrega que la Vella Quaresma pugui aparèixer a la ciutat i que cada setmana se li talli la pota en l’acte que s’anomena “Serra la Vella”.

I des del 1991, la Confraria de l’Enterrament organitza els actes de l’Enterrament de la Sardina. En primer lloc es duu a terme la vetlla del difunt, a la Capella Ardent ubicada a la Casa Gran, perquè tots els conciutadans i visitants puguin donar el darrer adéu al Rei Pellofa. Al difunt el vetllaran tota una sèrie de personatges significatius de la vida civil i eclesiàstica de la ciutat. Més tard les despulles del finat son conduïdes en una solemne Comitiva amb les marxes fúnebres de la “Societat Musical d’Escura-Cassoles”, i  escortades pels Botargues fins la Plaça de la Muralla, on es procedeix a fer  l’acte de Comiat i la Lectura del Testament, per part del representant de l’Il·lustre Col·legi de Notaris.

Un cop finalitzada la lectura es procedeix a la cerimònia de la Cremació, en la que s’incinera el cos i fa la seva entrada a la plaça la Vellassa, que simbolitza l’esperit de la Quaresma. Malgrat que Pellofa és mort, el seu esperit encara segueix viu en forma de ser personatges que simbolitzen els set pecats capitals. Són els vicis d’en Pellofa que, amb els seus picarols intenten que l’alegria i la disbauxa del Carnestoltes no acabi. Per fer-los fora la Vellassa invoca el seu exercit: Set Velles que simbolitzen les setmanes que té la Quaresma.

La plaça es converteix en un camp de batalla on tots dos bàndols (Velles i Vicis) intenten imposar la seva manera de regir la vida de la ciutat. No obstant, la superioritat que imposa la força del calendari fa que guanyi la Vellassa que s’empassa i fa desaparèixer els Vicis.

Després del triomf sobre els seus enemics, la imponent figura de la Vellassa cedeix el protagonisme a la Vella Quaresma de fusta, que serà conduïda pel Gremi de Portants fins a la Plaça de Portants fins a la Plaça de la Peixateria, on es procedeix a l’Entronització.

La Quaresma és temps d’abstinència, quaranta dies durant els quals no es pot menjar carn, ni gaudir dels plaers de la vida, ni fer celebracions...Durant el s. XIX entre setmana només es podia menjar sopa i verdures, i els caps de setmana, bacallà. Durant el s. XX aquests costums es van anar relaxant i el peix era present també el divendres.
Per celebrar la victòria de la Quaresma a la plaça de la Peixateria es servirà vi calent i bunyols de bacallà.

divendres, 13 de febrer de 2015

Carnaval



Il·lustració Alexey Kirianoff

Els termes Carnaval i Carnestoltes tenen el mateix significat: el primer procedeix del llatí carnen levare, que vol dir “prohibir la carn”, i el segon de carnes tollitas, amb el mateix significat. En concret, el nom es refereix als últims dies que es podia menjar carn abans de la Quaresma.

Una hipòtesi sobre aquesta festa apunta que el Carnaval celebraria la fi de l’hivern i el començament del bon temps. Però, per a la societat cristiana, el Carnaval també són els dies que precedeixen els grans períodes d’abstinència i purificació de la Quaresma. Considerades des de la primera hipòtesi, aquestes festes se’ns presentarien com un seguit de celebracions –transformades amb el pas dels temps – d’una mena de religió naturalista. Des de l’òptica purament cristiana, en canvi, el Carnaval vindria a ser, simplement, una sèrie de celebracions més o menys llicencioses i mundanes, abans que comencin els dejunis i les abstinències de la Quaresma.

(Informació extreta El Carnaval: la festa de la transgressió popular. Pàg. 3-4)